Manipulació directa d'inspiració bunraku

El teatre occidental contemporani ha pres del bunraku un dels seus principis més recognoscibles: diversos intèrprets poden coordinar-se per donar vida a un únic personatge sense haver d'amagar el mecanisme de manipulació. Aquesta influència apareix sobretot en titelles de cos sencer i figures de gran format. Segons el disseny, una persona es pot encarregar del cap, la boca i una mà, mentre una altra manipula el braç contrari o les cames. També hi ha muntatges en què un sol intèrpret combina mans, braços, peus i suports corporals per controlar diferents parts del titella.

El mateix principi s'ha adaptat al cinema i a la televisió. Un, dos o tres titellaires poden manipular simultàniament el cap, els braços, les mans, el tors i les cames d'un personatge de cos sencer. Quan la producció utilitza croma, els manipuladors poden vestir roba del mateix color que el fons i fer servir varetes o altres elements preparats per ser eliminats posteriorment en postproducció. Així es conserva el moviment físic i el contacte real del titella amb el decorat, mentre desapareixen de la imatge els qui el mouen.

A Occident s'utilitza sovint l'expressió «tècnica bunraku» per descriure aquestes formes de manipulació directa, tant a la vista del públic com adaptades a la càmera. El terme permet reconèixer-ne la influència japonesa, però no converteix aquestes propostes en bunraku tradicional. És més precís parlar de manipulació directa inspirada en el bunraku o manipulació a diverses mans, segons el context.