Figures de ventrilòquia

Una figura de ventrilòquia és el ninot que utilitza un ventríloc per crear la il·lusió que la veu prové del personatge i no de l'intèrpret. La tècnica combina interpretació vocal, desviació de l'atenció, sincronització de la boca i manipulació de la figura.

La ventrilòquia no consisteix literalment a «llançar» la veu. L'efecte depèn de parlar reduint al mínim el moviment visible dels llavis, modificar el timbre del personatge i dirigir la mirada del públic cap a la figura. Alguns sons labials són especialment difícils i se substitueixen mitjançant tècniques fonètiques apreses.

Les figures tradicionals, sovint construïdes amb fusta o materials rígids, incorporen una mandíbula mòbil accionada des d'un control interior. Els models més complexos poden moure els ulls, les parpelles, les celles, les orelles o els cabells. Tanmateix, una figura de ventrilòquia no ha de ser rígida ni tenir gaires mecanismes: també s'utilitzen titelles de guant, titelles de boca, figures tèxtils i fins i tot la mateixa mà caracteritzada.

La sincronització s'ha de produir amb les síl·labes i el ritme de la parla. La mandíbula se sol obrir amb el so i es tanca quan aquest acaba, evitant moviments continus sense relació amb la veu. La personalitat del personatge també es construeix amb la postura, les reaccions silencioses i el contrast entre allò que expressa el ventríloc i allò que la figura sembla pensar.

La ventrilòquia té antecedents vinculats a pràctiques religioses i endevinatòries, però es va consolidar com a entreteniment escènic modern entre els segles XVIII i XIX. Va assolir una gran popularitat al music hall, el vodevil, la ràdio i, més endavant, la televisió.